La solitud del periodista

Acabo de llegir (potser hauria de dir devorar) el darrer llibre del periodista Carles Quílez, la novel·la guanyadora del segon premi Crims de Tinta. Sota el títol de La solitud de Patrícia, Quílez teixei una història de mossos d'esquadra amics i confidents de periodistes, i jutges dolents i coartadors de la llibertat d'expressió. Entremig, una trama policíaca ben resolta, tot i que a vegades costi de creure. No em refereixo només als fets en si, basats en successos reals, sinó a les relacions que s'estableixen entre periodistes, policies i membres de la justícia. El llibre relata amistats i familiaritat entre la Patrícia (la prota) i els altres personatges.

Quílez és conegut per la seva feina a la secció de Successos de la CADENA SER a Barcelona, i per "treure temes" d'aquest àmbit. Potser ell es relaciona amb les fonts d'aquesta manera. A mi em sona a "xinu" tanta relació, però no puc dir res perquè desconec el personatge i el submón dels successos. És un altre planeta. El d'anar a fer cafès amb Guàrdia Civils o Mossos, que a mi se m'escapa de les mans.

D'altra banda, m'ha fet gràcia comprovar que la Patrícia del llibre està insipirada en una periodista real que va treballar a Tarragona. Tot i que personatge i homenatjada tenen edats diferents (la de la ficció deu tenir uns 7 o 8 anys més), hi ha algunes pistes (subtils) que m'han confirmat la meva sospita. Al cap i a la fi, escriptor i Patrícia (la real) es coneixen. I la noia també es dedicava al mateix gènere periodístic,...