Entre peus

En motiu de Sant Jordi, la versió digital de El Periódico de Catalunya va convocar un concurs de relats molt curts on es demanava als lectors que expliquessin com passaven la Diada. Com a bona aficiona a l'escriptura em volia presentar, però em va ser impossible enviar el text perquè sempre em donava error. Així que segur que no he guanyat. Tot i que Sant Jordi ja ha passat, m'agradaria compartir el text amb vosaltres! Es titula Entre Peus.
.
ENTRE PEUS
.
La sang brolla abruptament i escandalosa. El pes mort cau a terra gairebé immediatament després. Sent el seu cor retronar, mentre milers de peus passen a la vora. És imperceptible per a la majoria, absorta en el tràfec de llibres, petons, roses i rialles.
.
Intenta aixecar-se, però l’ànima se li escapa pel dolor. Els ulls regalimen i la multitud camina immutable. Passen tres minuts, interminables, fins que una ombra s’atura angoixada. L’home crida a la multitud. Xiscla fins a l’extenuació, però la massa no dóna resposta. El gegant no es dóna per vençut. El puja a coll, i a empentes, aconsegueix endur-se’l de la riuada de colzes, trepitjades i suors.
.
Refet de l’esforç, demana ajuda a la policia, que engega el protocol d’actuació que mereix l’ocasió. El walkie dóna resposta. La dona està aquí amb mi, ara venim. La veu de lluny, però la reconeix al moment. Encara que només té 3 anys i la seva mare està envoltada de gent. Tots dos s’abracen i ploren alhora. No hi ha retrets. Ja hi haurà temps de renyar-lo per escapar-se enmig de la Rambla Nova.

RENFE de la Índia?

Divendres Sant vaig fer una cosa atrevida: vaig viatjar en tren des de Barcelona fins a Tarragona, per l'arruïnada línia de mitja distància. No vaig fer servir l'AVANT perquè és car i perquè, per a mi, és inútil. Només serveix per als ciutadans de Perafort, La Secuita i voltants. Però això són figues d'un altre paner. El cas és que encara vaig ser més atrevida: vaig anar a Sants a agafar el tren.
.
Ho vaig fer per inconsciència, perquè sempre acostumo a pujar a Passeig de Gràcia per assegurar-me un seient. Divendres, però, no hi vaig pensar, i vaig intentar pujar al Catalunya Express de les 11:00 a Sants. Dic intentar perquè ni tan sols vaig poder pujar. Semblava un tren d'aquells dels documentals sobre la Índia o la Xina. Era patètic. Abans, a més, vaig fer cua a taquilles durant uns 20 minuts bons per comprar el bitllet. No ho vaig aconseguir perquè perdia el tren (el que no vaig agafar). Alguns diran, per què no vas comprar el bitllet a la màquina? Us contesto ràpid: no n'hi ha. És trist però cert. A Sants hi deuen haver com a mínim una vintena de màquines. Cap de mitja distància. Això si, hi ha unes quantes màquines (desèrtiques) per a l'AVE. La resta són per a rodalies. En fi, que als viatgers de mitja distància de RENFE ens passa com als germans mitjans, que els pares no els mimen tant.

Evidentment, vaig desistir d'agafar el següent tren a Sants i em vaig dirigir a Passeig de Gràcia. Vaig seure, però centenars de persones no. D'altres van fer com jo una hora abans, i es van quedar a Sants. Per cert que, a Passeig de Gràcia tampoc hi ha màquines per comprar bitllets de mitja distància, i tampoc em va donar temps de comprar-lo a taquilles. No vaig pagar. Evidentment.

PD: Sento repetir-me amb el tema dels trens, però la situació tercermudista s'ho mereix.