Cap de setmana de convulsions

Aquest dissabte i diumenge hem viscut un seguit d'emocions, que hem pogut veure a través de la televisió. En el meu cas personal, aquests dies he tingut temps per empassar-me tot el que han fet per la petita pantalla perquè he estat malaltota des de divendres. Per sort, ja estic més o menys recuperada i avui he pogut anar a treballar (què divertit!).

Però al que anàvem, aquest cap de setmana s'han produït tres notícies d'impacte, almenys per a mi: la mort de Paul Newman, la victòria d'Alonso en F1 i la victòria del Barça a l'Estadi Lluís Companys. Les notícies esportives han estat importants per inesperades. Per una banda, hem vist un Barça que ha fet de Madrid, remuntant un partit amb un gol de xurra i un penal inexistent en el temps afegit. Gloriós! I més perquè gràcies a la guerra del futbol televisat hem vist el Barça gratis i amb la narració del gran Pere Escobar. Ni punt de comparació amb els darrers narradors de "la nostra".

De l'altra banda, hem vist com Fernando Alonso tornava a fer de les seves i guanyava una cursa no sé quants mesos després. Un altre fenomen que fins ara no havia brillat per culpa d'un cotxe poc potent. En aquest cas llàstima, però, de la retransmissió de TV3, que ara condueix (mai millor dit) el fluix Francesc Latorre. L'any passat el vèiem suar per fer-li quatre preguntes als asos del motor. Ara porta la veu cantant, i entre volta i volta, aprofita per tirar-li els trastos a la nova (una joveneta guapeta, però que està molt verda). La última que vaig sentir va ser una cosa així com: "Aquesta pregunta tant encertada que li ha fet la Laia a Fernando Alonso,...". La pregunta, per cert, és clar que era encertada. Era la pregunta evident, li havia demanat a Alonso si aniria amb una o més parades. En fi, que a TV3 es pensen que la manera de guanyar audiència és posar una "xica mona". Lamentable, i més tenint grans professionals a la casa, homes i dones, que ho poden fer deu vegades millor, però potser no tenen tant bon tipet.

I per últim, la mort d'un mite, Paul Newman. L'home dels ulls blaus i un actor que ens va fer oblidar la seva bellesa física per fer-nos entrar en desenes de personatges de pel·lícules memorables. En Paul, igual que la de la fórmula 1, també estava de molt bon veure (mireu sinó la foto). Però, a més, era un crack en la interpretació i la direcció cinematogràfica. Porca misèria!

Santa Tecla gloriosa (i plujosa)

La tardor tarragonina ha aparegut un any més coincidint amb el final de les Festes de Santa Tecla, que ja són història. En total, 11 dies de festa major farcits d'actes, concerts i trobades amb amics. En el meu balanç personal, però, el millor no ha estat cap acte festiu, sinó la boda de dissabte de la meva amiga Mamen, que s'ha casat amb el bomberu Joanfra. Felicitats a tots dos des d'aquí! Va ser un dia genial, també per als convidats.

.

Tornant a Santa Tecla, he trobat a faltar la revetlla a la plaça de la Font (com sabeu, la previsió de pluja va fer canviar la ubicació de la festa i fer-la al Palau de Congressos). Crec que fa uns quants anys que passa el mateix, i des de l'Ajuntament ja haurien d'estar preparats per aquestes coses. Una simple carpa, com la de la Plaça Verdaguer, podria servir per evitar problemes de darrera hora. A banda, he de dir que m'he quedat amb les ganes de poder veure el programa de festes al mòbil. Dos de les quatre antenes amb bluethooth no funcionaven (conec molta gent que ho va intentar, jo també, i no vam aconseguir pescar res). El sistema per la pàgina web tampoc anava. I per acabar-ho d'adobar, vaig enviar 4 sms per rebre el programa, però no va arribar mai. En canvi, una colla d'amics meus que van enviar un sol missatge si que el van rebre. En fi, espero no ser gafe.

.

Pel que fa als actes festius, la Baixada de l'Àliga s'està tornant cada cop més massiva, adolescent i alcohòlica. Potser és que ja em faig gran, però fa uns anys no recordo tantes empentes. A més, cap concert ha destacat per sobre de cap altre, però la qualitat general crec que ha estat alta. Per últim, només dir que he penjat una foto d'ahir dels Pilars caminant. En aquest cas del pilar de la Jove, que no va arribar a l'ajuntament per quatre escales. Va ser una llàstima, i un acte molt emocionant. Segurament, de tots els actes tradicionals, un dels que més m'emociona, i això que no m'agraden els castells!

.

PD: Felicitats a totes les Misericòrdies, Coris, Coies,... i a tots els reusencs!

El repte de l'Antoni

Fa setmanes que vam conèixer que Antoni Bassas serà a partir de l'any vinent el nou corresponsal de TV3 als Estats Units. Crec que és una bona notícia, i això que he de confessar que mai escoltava el Bassas a Catalunya Ràdio. Ni a ell ni a altres, a no ser que fos per obligació. Sempre he pensat que un programa de ràdio o tele no hauria de durar més de 3 hores (crec que als periodistes les neurones no ens donen per més), però això són figues d'un altre paner.

En canvi, sí que acostumo a mirar els telenotícies, que tot i ser bastant curts, ofereixen la possibilitat de veure en acció a molts corresponsals. De corresponsals n'hi ha de dos tipus: els protagonistes i els grisos. Els primers són els que s'han creat un personatge a còpia de sortir molt en una tele que ells no veuen mai ni saben la repercussió que té. Al cap i a la fi, ells viuen en un altre país a molts quilòmetres. De corresponsals estrella en tenim molts de coneguts, d'ara i d'abans. Per exemple, l'actual corresponsal a l'Àsia de TVE, Rosa Maria Calaf o les retirades Paloma Gómez Borrero o Núria Ribó,... Curiosament, les tres són dones i de TVE. Calaf i Ribó són sens dubte de les millors.

De TV3, en canvi, només conec corresponsals grisos. Posa-li Salvador Sala (corresponsal a EUA durant els fets tràgics de l'11-S), Xesco Reverter (l'últim cop que l'he vist era un estrany corresponsal a Londres) o Isabel Galí (futura corresponsal a l'Amèrica Llatina) i Pepe Garriga (Orient Mitjà). No vull desmerèixer la seva feina, però a mi no m'aporten res. Fan un stand-up "soso" i poca cosa més. En canvi, m'agradaria destacar la feina de la catalana Rosa M. Motlló a Nova York. Amb els seus reportatges diferents (no cal fer sempre només que està d'actualitat) i els seus reportatges sobre els darrers huracans (on se la veia apropant-se a la gent amb el seu micro), la posen a l'alçada de la gran Núria Ribó. I de fet, les dues tenen un aire similar amb el cabell ros platí. Esperem que Antoni Bassas segueixi l'estela de TVE, enlloc de la de TV3 i sigui, per fi, el primer corresponsal estrella de la televisió pública catalana.

Tornada a l'escola

Avui ha estat el dia de tornar a l'escola o a l'institut per a 90.000 escolars del Camp de Tarragona (en total són més de 100.000 però no començaven tots avui). Per caprici del calendari, la data ha tornat a caure en el tradicional 15 de setembre (des de fa uns anys s'havia avançat al dia 12). Aquest dia em porta molts records, la majoria alegres. Sobretot per tornar a veure els amics i amigues, i per tornar a la normalitat. Quan es ve de família amb negoci familiar, com és el meu cas, no s'enyoren tant les vacances. Ho puc assegurar! Passar-se el matí venent fruita i verdura, i la tarda recollint-la no és cap "xollo". Tot i que recordo que més d'un adult ens deia que ens envejava per passar-nos el dia enmig de la natura. Amb comentaris com aquest es nota qui no ha collit un tomàquet en sa vida.

Anècdotes a banda, el primer dia de col·legi em fa reflexionar sobre moltes coses. Sobretot, em fa pensar en un camí que vaig començar un dia, però que mai vaig finalitzar. Mai he amagat la meva vessant docent. Trobo que la docència és una professió molt gratificant, però dura al mateix temps. I sé, per experiència, que no és el regal que molts es pensen. Ser mestre o professor requereix un compromís constant amb l'alumnat. Perquè si els nens o joves veuen que el "profe" passa, ells també. És una feina on es treballa amb persones que s'estan formant, i això cal tenir-ho sempre molt en compte. Així que, pares o futurs pares, penseu-ho dues vegades abans de desautoritzar un professor. Està clar que us estimeu molt al vostre fill, però defensar-lo sempre no l'ajuda. Deixeu que els professionals facin la seva feina. No és fàcil.

El Titanic es torna a enfonsar

Aquest cap de setmana finalitza al Tinglado número 1 de Tarragona l'exposició Titanic The Exhibition. La mostra ha estat un gran èxit de públic a la ciutat, tot i l'elevat preu de les entrades (8 euros la general). La mostra ofereix l'oportunitat de veure objectes del buc, o relacionats amb ell. El més interessant, però, és la reproducció fidel d'algunes estances, com els camarots dels passatgers o un passadís interior que ens evoca algunes de les escenes més dramàtiques de la pel·lícula que James Cameron va fer sobre el Titanic ja fa uns quants anys.

He de dir, però, que hi ha dues peces que m'han decebut enormement. Sobretot, perquè ens les havien venut com espectaculars, i sincerament, no ho són. Una d'aquestes és la reproducció de l'iceberg fatal, que no és més que una peça de plàstic fresqueta. Aquí us deixo unes fotos del Diari de Tarragona perquè pogueu valorar vosaltres mateixos.
http://www.diaridetarragona.com/tarragona/004072/recuerdos/titanic/tarragona

La decepció més gran, però, és la "reproducció pictòrica" de la famosa escalinata de fusta del menjador de primera classe. Tot i que a les fotos dels diaris donava el "pego" (mireu sinó, la contraportada d'avui a El Punt), en persona no és més que una pintura en relleu de grans dimensions. N'esperava una mica més d'aquesta exposició, ho reconec. Potser aquest ha estat el meu error.

Tot i així, és d'agraïr que a Tarragona ens visiti una mostra d'aquestes característiques, reconeguda arreu del món. I és que les mostres didàctiques, que ens ensenyen a través de reproduccions fidedignes són, en la meva opinió, molt més interessants que les que només ensenyen algunes restes inconnexes. Les reproduccions ens ajuden a fer-nos una idea aproximada de com van ser les coses. És el cas de l'exposició del Titanic, tot i aquest parell de decepcions.