Cal comprar-se el diari?

Darrerament han sorgit al Camp de Tarragona i especialment a la ciutat de Tarragona nous mitjans de comunicació, tots gratuïts. Es tracta dels portals d'Internet DelCamp.cat i tarragona21.cat, i els setmanaris La Ciutat i NotíciesTGN. Sincerament, amb la mala època que estan passant els mitjans de comunicació pel descens en picat de la facturació publicitària, no sé com poden sorgir noves propostes com si fossin bolets. Però bé, no és la meva intenció parlar de qui hi ha darrera d'aquests mitjans (no ho conec prou), sinó comentar la rivalitat que els mitjans electrònics fan als de sempre. Sobretot al Diari de Tarragona, que al cap i a la fi, és l'únic mitjà de pagament que sempre ha estat un gran negoci per al seu propietari.

Realment, no es podrà comparar mai la informació entre un diari de pagament i un portal d'Internet. Serien comparacions odioses. Més que res perquè en un hi treballen desenes de periodistes i en els altres un o dos redactors. Tot i així, he de dir que és sorprenent la qualitat informativa dels digitals i la seva immediatesa. És normal perquè no necessiten esperar a l'endemà per treure el tema. A més, els diaris de paper no acostumen a avançar temes propis a les seves planes web per animar la gent a comprar-se l'exemplar. Els digitals ho treuen de seguida que ho tenen.

D'altra banda, també es pot comparar l'edició web del Diari o El Punt amb els portals electrònics anomenats i els més veterans (tottarragona.cat i reusdigital.cat). En la primera impressió ja guanyen els electrònics, perquè tenen un bon disseny i una bona distribució de les notícies. També guanyen en la participació. No sé com s'ho fan, però cada notícia provoca un debat, fent-nos una sana enveja a blocaires i altres. Per últim, acostumen a mostrar una publicitat menys agressiva i et deixen regirar gratuïtament per la seva hemeroteca digital.

En definitiva,els diaris electrònics locals són de qualitat i estan molt bé. Però llegir un diari imprès a la plaça de la Font mentre prens un cafetó no té preu!!!!

Tarragona, un dels quatre paisatges favorits de Catalunya

La Costa Brava és El paisatge favorit de Catalunya segons el programa de TV3. Una mica típic, però de bellesa evident. El curiós del cas, però, és que la ciutat de Tarragona ha estat escollida pels telespectadors entre les quatre finalistes. Sincerament, crec que la meva ciutat no hauria d'haver estat en aquesta selecció. Hi havia paisatges millors, i sobretot, de debò. Perquè, per mi, les ciutats no haurien d'haver entrat en aquesta pugna. Tarragona és un paisatge? Crec que no, i per això no hauria d'haver participat com a tal. Si de cas, un aspecte concret de la ciutat, com el patrimoni romà (en el cas tarragoní) o un temple espectacular (com la Seu Vella de Lleida). Mai una ciutat sencera. Tot i així, va ser un honor arribar a la final, tot i no conèixer la nostra posició final. Va ser un error a sumar als molts de la gala d'ahir. Massa llarga i falta d'emoció. A TV3 no es miren OT i concursos similars? La gràcia és anar eliminant candidats i, de pas, enriquir les pobres arques televisives amb sms. En fi, que m'he quedat amb les ganes de conèixer el ràquing de paisatges.




D'altra banda, m'agradaria comentar un dels aspectes més polèmics del programa: la manipulació de les imatges, que ha convertit en cristalí el mar Mediterrani i tots els llacs i rius de Catalunya. La utilització d'aquestes tècniques de retoc ha estat un fracàs, perquè tothom ho has vist. Si retoques, no s'ha de notar, no? Sobre el tema en parlava l'altre dia l'Empar Moliner, escriptora coneguda per les seves sorprenents metàfores. Moliner em va fer gràcia l'altre dia quan al programa del Cuní (efectivament, el personatge que ens va presentar la Costa Brava) es va referir al Paisatge "fosforit" de Catalunya. No cal més paraules.

La solitud del periodista

Acabo de llegir (potser hauria de dir devorar) el darrer llibre del periodista Carles Quílez, la novel·la guanyadora del segon premi Crims de Tinta. Sota el títol de La solitud de Patrícia, Quílez teixei una història de mossos d'esquadra amics i confidents de periodistes, i jutges dolents i coartadors de la llibertat d'expressió. Entremig, una trama policíaca ben resolta, tot i que a vegades costi de creure. No em refereixo només als fets en si, basats en successos reals, sinó a les relacions que s'estableixen entre periodistes, policies i membres de la justícia. El llibre relata amistats i familiaritat entre la Patrícia (la prota) i els altres personatges.

Quílez és conegut per la seva feina a la secció de Successos de la CADENA SER a Barcelona, i per "treure temes" d'aquest àmbit. Potser ell es relaciona amb les fonts d'aquesta manera. A mi em sona a "xinu" tanta relació, però no puc dir res perquè desconec el personatge i el submón dels successos. És un altre planeta. El d'anar a fer cafès amb Guàrdia Civils o Mossos, que a mi se m'escapa de les mans.

D'altra banda, m'ha fet gràcia comprovar que la Patrícia del llibre està insipirada en una periodista real que va treballar a Tarragona. Tot i que personatge i homenatjada tenen edats diferents (la de la ficció deu tenir uns 7 o 8 anys més), hi ha algunes pistes (subtils) que m'han confirmat la meva sospita. Al cap i a la fi, escriptor i Patrícia (la real) es coneixen. I la noia també es dedicava al mateix gènere periodístic,...

Volem un especial del Crackcòvia!

Reconeixem-ho, si ens agrada tant el CracKòvia és perquè el Barça està fent la millor temporada de la història. Si els de Guardiola haguessin passat un any més sense pena ni glòria, no voldríem veure ni els esports als telenotícies. El programa està molt ben fet i té molta gràcia, però triomfa perquè guanyem!

Així que, humilment, reclamo des d'aquí a TV3 (la nostra) que encarregui un especial Copa del Rei als responsables del programa. Encara que sigui curt. També exigeixo un especial per la Champions que s'emeti l'endemà del partit, només en cas de victòria és clar. Una derrota del Barça i el Crackòvia són incompatibles. Per últim, aquest estiu volem refregits diaris del programa, amb algun gag nou de farciment, per passar millor la migdiada.

Tot i que penso que l'èxit del programa és degut en un 80% a l'esplèndida temporada dels blaugranes, felicitats als guionistes i als actors-imitadors. Gràcies per fer-nos passar tant bones estones i per crear hits com el "Copa, Lliga i Champions".

Justícia romana

El futbol ha estat just per una vegada, i aquest any veurem els dos millors equips del moment a la final de la Champions.

.

La sort ha estat, per fi, justa amb el Barça. No vam jugar un gran partit, no vam poder fer el nostre joc maravellós, però estem a la final per mèrit propi. Per intentar-ho fins al final i per donar-ho tot fins a l'últim minut.

.

Ens veiem a Roma, Manchester!

Entre peus

En motiu de Sant Jordi, la versió digital de El Periódico de Catalunya va convocar un concurs de relats molt curts on es demanava als lectors que expliquessin com passaven la Diada. Com a bona aficiona a l'escriptura em volia presentar, però em va ser impossible enviar el text perquè sempre em donava error. Així que segur que no he guanyat. Tot i que Sant Jordi ja ha passat, m'agradaria compartir el text amb vosaltres! Es titula Entre Peus.
.
ENTRE PEUS
.
La sang brolla abruptament i escandalosa. El pes mort cau a terra gairebé immediatament després. Sent el seu cor retronar, mentre milers de peus passen a la vora. És imperceptible per a la majoria, absorta en el tràfec de llibres, petons, roses i rialles.
.
Intenta aixecar-se, però l’ànima se li escapa pel dolor. Els ulls regalimen i la multitud camina immutable. Passen tres minuts, interminables, fins que una ombra s’atura angoixada. L’home crida a la multitud. Xiscla fins a l’extenuació, però la massa no dóna resposta. El gegant no es dóna per vençut. El puja a coll, i a empentes, aconsegueix endur-se’l de la riuada de colzes, trepitjades i suors.
.
Refet de l’esforç, demana ajuda a la policia, que engega el protocol d’actuació que mereix l’ocasió. El walkie dóna resposta. La dona està aquí amb mi, ara venim. La veu de lluny, però la reconeix al moment. Encara que només té 3 anys i la seva mare està envoltada de gent. Tots dos s’abracen i ploren alhora. No hi ha retrets. Ja hi haurà temps de renyar-lo per escapar-se enmig de la Rambla Nova.

RENFE de la Índia?

Divendres Sant vaig fer una cosa atrevida: vaig viatjar en tren des de Barcelona fins a Tarragona, per l'arruïnada línia de mitja distància. No vaig fer servir l'AVANT perquè és car i perquè, per a mi, és inútil. Només serveix per als ciutadans de Perafort, La Secuita i voltants. Però això són figues d'un altre paner. El cas és que encara vaig ser més atrevida: vaig anar a Sants a agafar el tren.
.
Ho vaig fer per inconsciència, perquè sempre acostumo a pujar a Passeig de Gràcia per assegurar-me un seient. Divendres, però, no hi vaig pensar, i vaig intentar pujar al Catalunya Express de les 11:00 a Sants. Dic intentar perquè ni tan sols vaig poder pujar. Semblava un tren d'aquells dels documentals sobre la Índia o la Xina. Era patètic. Abans, a més, vaig fer cua a taquilles durant uns 20 minuts bons per comprar el bitllet. No ho vaig aconseguir perquè perdia el tren (el que no vaig agafar). Alguns diran, per què no vas comprar el bitllet a la màquina? Us contesto ràpid: no n'hi ha. És trist però cert. A Sants hi deuen haver com a mínim una vintena de màquines. Cap de mitja distància. Això si, hi ha unes quantes màquines (desèrtiques) per a l'AVE. La resta són per a rodalies. En fi, que als viatgers de mitja distància de RENFE ens passa com als germans mitjans, que els pares no els mimen tant.

Evidentment, vaig desistir d'agafar el següent tren a Sants i em vaig dirigir a Passeig de Gràcia. Vaig seure, però centenars de persones no. D'altres van fer com jo una hora abans, i es van quedar a Sants. Per cert que, a Passeig de Gràcia tampoc hi ha màquines per comprar bitllets de mitja distància, i tampoc em va donar temps de comprar-lo a taquilles. No vaig pagar. Evidentment.

PD: Sento repetir-me amb el tema dels trens, però la situació tercermudista s'ho mereix.